El instante decisivo/ L'Instant décisif/ L'Instant decisiu.

El instante decisivo.

Ya, todos hemos oído ,hablar de él, ¿pero que es el instante decisivo de Cartier-Bresson? Según su teoría, este momento, viene directamente provocado por la veracidad de la imagen. Es curioso hoy que, justamente, se ve cuestionada esa veracidad digital. El momento decisivo se consigue a través de la observación, de estar en el momento adecuado en el lugar indicado y gracias al talento de comprender rápidamente las cosas y la capacidad de reacción ante ello. Y lo es únicamente si la situación es vivida y está en relación directa con la realidad. En mis inicios fotográficos busqué obsesivamente ese instante, pero de manera errónea , fotografiando impulsivamente. Creo que es un error muy común en la fotografía de hoy. Muchos fotógrafos se mueven más por impulso o por excesiva reflexión, lo cual da pie a trabajos excesivamente de “prensa” o excesivamente “artísticos” pero poco fotográficos, gracias sobretodo a la toma digital. Uno de mis instantes decisivos que le tengo más cariño es esta imagen captada en la Casa del Mig del parque de la Espanya Industrial, justo antes de su inauguración. El interior del centro cívico aún estaba completamente vacío. Una Copla se preparaba para tocar sardanas, mientras algunos músicos deambulaban por el espacio buscando la concentración y probando los instrumentos. Pensé en alejarme de ellos para no molestarlos y eso me hizo observarlos de lejos, y ya en el exterior, los fui buscando a través de las ventanas. Fue cuando furtivamente pude hacer un disparo, de cómo uno de ellos, solitario, salía ya de la gran sala vacía para reunirse con sus compañeros. El reflejo del cristal y la composición acertada hacen el resto. Una foto mágica, un momento de veracidad y fotografía. 

Concurso de Sardanas. Casa del Mig, Parc Espanya Industrial. Fuji Neopan 400, copia sobre papel Ilfobrom Galerie FB escaneada. Marzo 2000, para L'Informatiu de Sants.

L'instant décisif.

Oui, tous on connait l'instant décisif de Cartier-Bresson, mais en quoi consiste-t-il? Selon sa théorie, ce moment est directement causée par la véracité de l'image. C'est curieux, maintenant que précisément la telle véracité est numériquement contestée. Cet instant décisif est atteint grâce à l'observation, d'être au bon moment au bon endroit et grâce au talent de comprendre les choses rapidement et la capacité d'y réagir. Et cela arrive si la situation est vécue et à une relation directe avec la réalité. Dans mes débuts photographiques j'ai cherché avec obsession cet instant de façon erroné, en photographiant compulsivement. Je crois que c'est une erreur très commune dans la photographie d'aujourd'hui. De nombreux photographes travaillent plus sur l'impulsion ou en raison de la réflexion excessive, ce qui conduit à de formes de travail de "presse" ou trop "artistique", mais peu photographique en grande partie à cause de la prise numérique. Un de mes moments décisifs que j'aime le plus, est l'image capturée dans la Casa del Mig au parc de Espanya Industrial a Barcelone, juste avant son inauguration. L'intérieur du centre civique est encore complètement vide. Une Copla de  Sardanes (groupe de musiciens) et prêt à jouer, alors que certains musiciens erraient à la recherche de concentration et essaient leurs instruments. J'ai pensé à m'éloigner d'eux pour les laisser seuls et les regarder de loin. Une fois à l'extérieur, 'j'ai vu à travers les fenêtres l'un des musiciens qui était seul à l'intérieur de la grande sale vide, en cherchant la concentration et en essayant son instrument, seulement à ce moment il a quitté la grande salle vide pour rencontrer ses collègues. Le reflet de la fenêtre et la bonne composition a fait le reste. Un moment de magie un moment de vérité et de photographie. 

Concours de Sardanes. Casa del Mig, Parc Espanya Industrial, Barcelone. Fuji Neopan 400, scanner de copie sur papier Ilfobrom Galerie FB . Mars 2000, pour L'Informatiu de Sants.

L'Instant decisiu.

Sí, tots em sentit parlar d'ell, però que es l'instant decisiu de Cartier-Bresson? Segons la seva teoria, aquest moment, ve directament provocat per la veracitat de la imatge.Es molt curiós ara, que justament, es qüestiona aquesta veracitat digital. El "instant décisif" s'aconsegueix mitjançant l'observació, pel fet de trobar-se en el moment correcte en el lloc indicat i gràcies al talent de entendre ràpidament les coses i la capacitat de reacció davant d'aquest ultim fet. I això passa únicament si la situació es viscuda, i es troba en relació directa amb la realitat. En els meus inicis fotogràfics vaig buscar aquest instant per error, fotografiant impulsivament.

Crec que es un error molt comú en la fotografia actual, on molts fotògrafs es mouen, més per impuls, o per excessiva reflexió, donant forma a una fotografia massa de "premsa" o massa "artística, i poc "fotogràfica" gràcies sobretot a la presa digital. Un dels instats decisius que més m'agrada es aquesta imatge captada a la Casa del Mig del Parc de L'Espanya Industrial just abans de la seva inauguració. L'interior del centre cívic era encara completament buit. Una cobla es preparava per tocar sardanes, mentrestant alguns músics deambulaven per l'espai buscant concentració tot i provant els seus instruments. Vaig pensar en distanciar-me d'ells per no molestar-los i vaig anar a observar-los de lluny, ja a l'exterior els vaig anar observant per les finestres. Va ser quan furtivament vaig poder fer un disparo, de com un d'ells, solitari, sortia de la gran sala buida per reunir-se amb els altres. El reflex amb el vidre i la encertada composició fan la resta. Una foto màgica, un instant de veracitat i de fotografia en estat pur.

Concurs de Sardanes. Casa del Mig, Parc Espanya Industrial. Fuji Neopan 400, copia sobre paper Ilfobrom Galerie FB escanejada. Març 2000, per L'Informatiu de Sants.

Santi Santa Maria, Racó de Can Fabes.

Santi Santamaría, Racó de Can Fabes.

S’ha mort en Santi Santamaría. Vaig tenir la sort de coneix-el durant una entrevista amb la Júlia Bestard per la revista Rural el desembre de 2009. La conversa va durar prop de dues hores,i la nostra estada al Racó de Can faves potser cinc. Més enllà de intimidar o de semblar d’un altre mon, en Santi es va mostrar com una de les persones més afables que he pogut fotografiar en aquesta peripècia que és el retrat de premsa. Amb els peus clavats a la seva terra, a mi personalment em va semblar una persona combativa que no es callava el que pensava, cosa que en aquest petit país no et pot portar més que mals de cap. Però en Santi va tenir tres estrelles durant 17 anys. En un moment de la conversa, mentre esperàvem el vermut, es va excusar ja que tenia que contestar el seu Blog. Ja en total confiança vaig poder fotografiar-lo molt de prop mentre ens comentava les seves respostes. Un moment de no cuina, però que per mi dona una dimensió diferent al personatge, més allunyat de la cuina física, més aprop del cuiner universal que era.

Revista Rural 04/12/2009, Racó de Can Fabes, Sant Celoni.

Ha muerto Santi Santamaría. Tuve la suerte de conocerlo durante una entrevista con Júlia Bestard para la Revista Rural en diciembre de 2009. La conversación duró más de dos horas  y nuestra estancia en El Racó de Can Fabes tal vez unas cinco. Mas allá de intimidar o de parecer de otro mundo, Santi se mostró como una de las personas más afables que he podido fotografiar en esta peripecia que es el retrato de prensa. Con los pies clavados en su tierra, a mi personalmente me pareció una persona combativa, que no se callaba lo que pensaba, cosa que en este pequeño país no te puede trar mas que dolores de cabeza. Pero Santi Santamaría tuvo durante 17 años tres estrellas Michelin. En un momento de la dilatada conversación y mientras esperábamos el vermut, se excusó para contestar su blog. Ya en total confianza pude fotografiarlo de muy cerca mientras nos comentaba las respuestas, Un momento de no cocina, que para mi da una dimensión diferente al personaje, más alejada de la cocina física, mas cerca del cocinero universal que era. 

Revista Rural 04/12/2009. Racó de Can Fabes, Sant Celoni.

Le cuisinier catalan Santi Santamaria est mort. J'ai eu le plaisir de le rencontrer pendant une interview avec Júlia Bestard pour le magazine "Revista Rural" en décembre 2009. La conversation a duré plus de deux heures et cinq notre passage au "Racó de Can Fabes" a Sant Celoni, au Montseny. Loin d'intimider ou de paraitre d'un autre monde, Santi ce montra comme une des personnes la plus affable que j'ai photographie dans cette péripétie du portrait de presse. Avec les pies cloues dans sa terre, à moi personnellement il me sembla une personne combative, qui disait sa qu'il pensait. Et ça dans ce petit pais, la catalogne, ne peut que donner des problèmes. Mais Santi Santamaria eut pendant 17 ans les trois etoiles Michelin. Pendant qu'on attendait le vermouth, Santi s'excusa pour répondre à son blog. La confiance établie, j'ai pu le photographier très de près pendant qu'il répondait aux questions. Un moment en dehors de la cuisine, que pour moi donne une dimension différente du personnage, plus éloignée de la cuisine physique, mais plus près du cuisinier universel qu'était Santi Santamaria. 

Revista Rural 04/12/2009 Racó de Can Fabes, Sant celoni.

Arale Norimaki en coche/Arale Norimaki en cotxe/Arale Norimaki en voiture.

Arale Norimaki en cotxe!

La meva recerca fotogràfica al Japó em va portar en un segon gran viatge, fins als remots territoris del nord de Hokkaido, als pobles de Abashiri i Mokoto, on vaig passar tres dies fotografiant els seus habitants . Buscava el contrast entre la gran megalòpoli de Tokyo i les petites ciutats remotes d'aquesta illa a tocar de Rússia. En ser llocs molt poc poblats la vida al carrer es més aviat escassa, i molt concentrada en alguns carrers del centre i al voltant de les ineludibles estacions de tren. Però paradoxalment, una de les fotos que més em va agradar aconseguir es aquesta Arale conductora.Una imatge gens rural que no havia vist a les ciutats. Com qualsevol poble petit europeu tothom es mou en cotxes, però evidentment els japonesos, son diferents! Aquesta imatge es va repetir durant dos dies, cotxes molt japonesos (de cara simpàtica) amb noies i nois joves conduint...però en portar sempre el tele mitjà les perdia. Fins que vaig decidir aconseguir-la. Col·locat el Tele llarg em vaig apostar en una gran avinguda on el sol baix donava lateralment en els cotxes amb un curiós efecte de il·luminació interior. En ser la única persona a l'avinguda i en portar una càmera bastant gran els conductors quan em veien em miraven. El resultat es aquesta imatge , descriptiva de conducta social, amb un to urbanita que transmet l'esperit de Japanese!, potser la utilització de la fotografia a mig camí entre el documentalisme i el reportatge per mostrar el que crec hauria de ser la cara amable del món: les seves diferencies. Juny de 2010

Arale Norimaki en coche!
Mi búsqueda  fotográfica en Japón me llevó en un segundo gran viaje hasta los remotos territorios del norte de Hokkaido, a los pueblos de Abashiri  y Mokoto, donde pasé tres días deambulando y fotografiando sus habitantes. Buscaba el contraste entre la gran megalópolis de Tokyo y las pequeñas ciudades  y pueblos de esta isla remota cercana a Rusia. Al ser lugares poco poblados la vida en la calle es escasa y se concentra en algunas calles centrales y alrededor de las ineludibles estaciones de tren. Pero paradójicamente una de las fotos más conseguidas fue esta Arale conductora, una imagen nada rural, pero que no había visto en las ciudades. Como cualquier región rural europea, la gente se mueve sobretodo en coche, pero evidentemente, los japoneses ¡son diferentes! Esta imagen se repitió durante un par de días, coches muy japoneses (de caras simpáticas) con chicas y chicos jóvenes al volante… pero al llevar siempre un tele medio, perdía la imagen. Hasta que decidí conseguirla . Coloqué el tele y  me aposté en una gran avenida, donde el sol bajo entraba lateralmente en los coches, dando un efecto de iluminación en el interior. Al ser la única persona en esa calle enorme y al llevar una cámara aparatosa , los conductores al verme me miraban hasta pasar de largo. El resultado es esta imagen, descriptiva de conducta social, con un tono urbanita, que transmite el espíritu de Japanese! La utilización de la fotografía a medio camino entre el documentalismo y el reportaje, para mostrar como creo que tendría que ser la cara amable del mundo: sus diferencias. Junio 2010.

Arale Norimaki en voiture!

Ma recherche photographique ou Japón, m'a amené dans un second voyage à une des régions les plus éloignées, le nord de Hokkaido, aux villages de Abashiri et Mokoto, où j'ai passé trois jours à photographier ses habitants. La recherche était le contraste entre la mégalopole de Tokyo et les petits villages de cette île près de la Russie. Région très peu peuplé, la vie dans les rues des villages et rare et se concentre sur certaines rues du centre et autour des inévitables gares de train. Mais paradoxalement l'une des meilleures photos a été cette Arale (Doctor Slump) en voiture, une vision pas du tout rurale, mais que je n'avais pas vu dans les villes. Comme dans toutes les régions rurales en Europe, les gens se déplace souvent en voiture, mais de toute évidence, les Japonais sont différents! Après voir répété cette image dans les rues pendant deux jours (des jeunes aux volant de voitures a tête "sympathique") mais les laisser s'échapper avec mon grand angle, j'ai décidé de chercher l'image. J'ai mis le téléobjectif et je me suis posté dans une grande avenue. Le soleil très bas, entrant latéralement donnait un effet d'éclairage à l'intérieur. En étant la seule personne dans l'avenue et portant une énorme caméra, les conducteurs me regardais en passant. Le résultat et cette image, descriptif de comportement social, avec un ton urbain, qui transmet l'esprit de mon projet Japanese! Faire servir la photographie a demi chemin entre le document et le reportage, pour montrer comment je crois devrais être la face amicale du monde: Ses différences.Juin 2010.

El atún de L'Ametlla/ La tonyina de L'Ametlla/ Le thon de L'Ametlla

El Atún de L'Ametlla de Mar

Indudablemente la fotografía es cuestión de suerte. De contactos, “savoir faire”, estética, conocimientos técnicos… y suerte, mucha suerte. El momento decisivo hay que buscarlo, esperarlo, saber verlo e incluso intuirlo, pero muchas veces, aparece por simple casualidad.

Por un encargo, “el atún de L’Ametlla” de Eugeni Madueño para la Revista de La Vanguardia llevaba dos días de ida y vuelta a L’Ametlla de Mar. Barcos de pesca de atún, la fábrica de despiece del atún, las jaulas de atún en medio del mar, atún muerto y descabezado, el representante de los atuneros de L’Ametlla, pescadores de atún, comida para atunes…pero, ni un triste atún entero!No tenia portada. Pero la casualidad se puso de mi lado y el golpe de suerte llegó el tercer día de agosto, esperando para ir a fotografiar las jaulas. Los atunes los matan en las jaulas en el mar disparándoles a la cabeza, para evitarles una muerte que les produzca un estrés innecesario, que luego repercute en la calidad de la carne, con lo cual llegan siempre a puerto sin la cabeza ya que se la arrancan en las mismas jaulas (proceso que no me dejaron fotografiar de ninguna de las maneras).  De ellas llegó un barco portando un cofre amarillo del cual sobresalían dos enormes colas. Enseguida pensé que vendrían también descabezados, pero en el momento de levantar el primer atún con la grúa, apareció entero ¡con la cabeza! Rápidamente visualicé la posible portada. ¿Quién no ha visto alguna foto de pescadores agarrando un pez en la mano o colgando de una caña? El operario pasó la cuerda al segundo atún y se quedo mirando como se levantaba y salía volando hacia el camión, dando un claro referente de escala a la escena y de paso un acertado titular a Eugeni y una magnífica fotografía para la  portada.  Pero, ¿Porqué venía con cabeza? Resulta que de vez en cuando algunos atunes mueren por estrés en las jaulas y ya no son válidos para el mercado japonés, entonces van al mercado nacional. Al morir de manera natural, no tienen porqué arrancarles la cabeza. Y eso pasa muy de vez en cuando. ¡Un golpe de suerte! Reportaje publicado en La Vanguardia el 12 de noviembre de 2006.

La Tonyina de L'ametlla de Mar.
Sense cap mena de dubte la fotografia és qüestió de sort. De contactes, "savoir faire", estètica, coneixements tècnics... i sort, molta sort. Per trobar el moment decisiu cal buscar, esperar, saber veure-ho i fins i tot intuir-lo, però moltes vegades apareix per simple atzar.

Per un encàrrec, "la tonyina de L'Ametlla" d'Eugeni Madueño per  la Revista de La Vanguardia, portava dos dies d'anada i tornada a L'Ametlla de Mar. Vaixells de pesca de tonyina, la fàbrica d'especejament de la tonyina, les gàbies de tonyina al mig del mar, tonyina morta i escapçada, el representant dels tonyinaires de L'Ametlla, pescadors de tonyina, menjar per a tonyines...però, ni una trista tonyina sencera! No tènia portada. Però l'atzar es va posar del meu costat i el cop de sort va arribar el tercer dia d'agost, esperant per anar a fotografiar les gàbies. Les tonyines les maten a les gàbies  disparant-les al cap, per evitar que durant la mort es produeixi un estrès innecessari, que després repercuteix en la qualitat de la carn. Així  arriben sempre a port sense el cap, ja que els hi arrenquen al mateix vaixell (procés que no em van deixar fotografiar de cap de les maneres). Aquell dia va arribar un vaixell portant un cofre groc de on sobresortien dues enormes cues. De seguida vaig pensar que vindrien sense cap, però en el moment d'aixecar la primera tonyina amb la grua, va aparèixer sencera amb el cap! Ràpidament vaig visualitzar la possible portada! Qui no ha vist mai alguna foto de pescadors amb un peix a la mà o penjant d'una canya? L'operari va passar la corda a la segona tonyina i es va quedar mirant com s'aixecava i sortia volant cap al camió, donant un clar referent d'escala a l'escena i de pas un encertat titular a l'Eugeni i una magnífica fotografia per a la portada. Però, Perquè venien amb cap? Resulta que de tant en tant algunes tonyines moren per estrès i ja no són vàlides per al mercat japonès, llavors van al mercat nacional. En morir de manera natural, no tenen perquè arrencar-lis el cap. I això passa molt de tant en tant. Un cop de sort! Reportatge publicat en La Vanguardia el 12 de novembre de 2006.

Le Thon de L'Ametlla de Mar

Certes, la photo est question de chance. Contacts, savoir faire, l'esthétique, l'expertise technique ... et de la chance, beaucoup de chance. Le moment décisif,  il fout le chercher, l’atendre, savoir le voir, et aussi il s’agit simplement d’hasard. Grâce a la demande d'un reportage "le thon de L'Ametlla" (ou sud de la catalogne, l'Ametlla de Mar, dans le Delta de l'Ebre), pour Eugeni Madueño du journal La Vanguardia, je me trouvais depuis deux jours photographiant des cages de thon ou milieux de la mer, du thon mort sans tête, l'usine de thon, les pêcheurs de thon, le représentant des pêcheurs de thon, des navires de thon, mais enfin, pas de thon entier nulle part! Je n'avais pas de scoop. Mais le hasard c'est mis de mon côté avec un coup de chance, le troisième jour d'août, en attendant qu'un bateaux me porte aux cages. Le thon et tué d'une balle dans la tête, pour éviter tout stress sur l'animal, qui affecte la qualité de la viande. Une fois mort, la tête est arrachée sur place dans le bateaux. Ainsi le thon arrive normalement ou port sans tête.(Ce procès et complètement interdit de photographier...) Mais ce jour un bateaux est arrivé avec un énorme coffre jaune d'où sortait deux grandes queues. J'ai tout de suite pensée que les poissons serrent décapitées, mais ou moment de lever le premier thon avec une grue, la tête et apparu! Rápidement j'ai visualisé le scoop! Qui n'a pas vu des photos de pêcheurs détenant un poisson à la main ou accroché à une canne à pêche? L'opérateur a passé la corde au deuxième thon et resta pour regarder comment le poisson volait en grue jusqu'à au camion, ce qui donne une référence claire d'échelle, un titre superbe pour Eugeni et une grande photo pour la couverture du magazine. Mais, pourquoi avaient-ils la tête? Parce que de temps en temps des thon meurent dans les cages de stress et donc ne sont plus valables pour le marché japonais, mais si pour le marchais national. Ils leurs arrachent donc pas la tête. Cela se produit très rarement. Un coup de chance! Article publié dans La Vanguardia le 12novembre 2006