ODIAR

 ODIAR, en Català.

El 13 de gener de 2026 vaig penjar un text a les xarxes socials amb tres fotos de la Montse i l’Antonio denunciant la seva situació de vulnerabilitat vivint al carrer. Els meus posts a Facebook normalment tenen entre 600 i 700 visualitzacions d’unes 300 persones. Però aquest cop, fins al dia d’avui, ha tingut 174.721 visualitzacions; l’han vist 102.376 persones, ha provocat 618 reaccions i 502 comentaris. El 75% de les visualitzacions les han fet persones de més de 45 anys.

 

Com és això? Doncs resulta que les xarxes poden crear odi, ja que el fan rendible, visible i contagiós. El món digital d’avui està molt concentrat en poderoses multinacionals globals en mans de multimilionaris reaccionaris, i les xarxes socials estan modelant el discurs públic, els temps, l’odi i la visibilitat, sense control real per part dels estats. Els algoritmes premien el conflicte, ja que les plataformes no busquen la veritat ni l’empatia, sinó el temps de permanència i la manipulació consumista i ideològica i sembla que el que més reté l’atenció és la indignació, la por o el ressentiment.

 

Un comentari d’odi genera fils amb més interacció, que donen més visibilitat i, alhora, generen més odi, amb més respostes i baralles. És un cercle perfecte promogut per les xarxes socials. Si a això hi afegim la deshumanització que produeix el món digital, on no veus les cares ni la fragilitat dels altres, per molt que les fotos t’ho ensenyin, la Montse i l’Antonio es converteixen en problemes i paràsits culpables. Ells recorden veritats que molta gent vol negar. Mostrar la seva existència al costat de casa teva genera angoixa. I l’angoixa, si no es pot assumir, es pot transformar en odi, ja que fa visible la fragilitat i la por pròpia. Veure algú al carrer activa la por profunda que això et podria passar a tu. La Montse i l’Antonio tenen un nom, tenen una història, ocupen un espai i generen un relat, i això incomoda. Quan es visibilitza el pobre, el sistema grinyola, ja que mostra que els serveis socials fallen, que l’administració expulsa i que les solucions són temporals i inhumanes. En definitiva, qüestionen l’Ajuntament de Barcelona i el seu flamant alcalde Collboni però també a un mateix. Al final, és més fàcil atacar-los a ells que assumir la responsabilitat col·lectiva de viure junts.

 

Deshumanitzar-los: “que s’espavilin”, “no és el meu problema”, “alguna cosa hauran fet”, “són uns borratxos, uns ocupes”… sentir empatia per ells implicaria responsabilitat, incomoditat i fer alguna cosa. Una part important de l’odi no neix del privilegi, sinó del ressentiment. De persones que també se senten abandonades, cansades, insegures. El sistema ha convertit la precarietat en una competició moral: si no ho aconsegueixes, és que ho fas malament. A això cal afegir l’efecte generacional: molta gent gran ha entrat a les xarxes sense alfabetització digital i confon opinió amb veritat i llibertat d’expressió amb impunitat, ja que no entenen que les paraules violenten i que l’odi no és neutre, i normalitza la crueltat. Quan aquest odi no és moderat i no té conseqüències, esdevé normal, i el límit de què és acceptable es desplaça cada dia una mica més. I és que moderar costa diners, l’odi genera trànsit, i el conflicte no espanta els anunciants: els alimenta.

 

La xarxa no és un espai neutre: és un espai extractiu i de manipulació de ments humanes. Les visualitzacions d’aquest post no són un accident viral: són el sistema funcionant exactament com està dissenyat.

 

La quantitat d’odi i la falta absoluta d’humanitat i de comprensió del món més enllà d’un mateix m’han fet reflexionar i construir aquest document digital, que pretén desconstruir el sistema de la mateixa xarxa social, construint un relat que simula unes converses escrites i em plantejo: Serveix de res aquesta denúncia fotogràfica? Per por que els hi passes quelcom vaig treure la seva localització després que una persona ho comentés…

PÂGINA DE ODIAR

ODIAR, en Castellano:

El 13 de enero de 2026 publiqué un texto en las redes sociales con tres fotos de Montse y Antonio, denunciando su situación de vulnerabilidad viviendo en la calle. Mis publicaciones en Facebook normalmente tienen entre 600 y 700 visualizaciones de unas 300 personas. Pero en esta ocasión, hasta el día de hoy, ha tenido 174.721 visualizaciones; lo han visto 102.376 personas, ha provocado 618 reacciones y 502 comentarios. El 75% de las visualizaciones han sido realizadas por personas mayores de 45 años.

¿Cómo se explica esto? Pues resulta que las redes pueden crear odio, ya que lo hacen rentable, visible y contagioso. El mundo digital actual está muy concentrado en poderosas multinacionales globales en manos de multimillonarios reaccionarios, y las redes sociales están modelando el discurso público, los tiempos, el odio y la visibilidad, sin un control real por parte de los Estados. Los algoritmos premian el conflicto, ya que las plataformas no buscan la verdad ni la empatía, sino el tiempo de permanencia y la manipulación consumista e ideológica, y parece que lo que más retiene la atención es la indignación, el miedo o el resentimiento.

Un comentario de odio genera hilos con más interacción, que dan mayor visibilidad y, a su vez, generan más odio, con más respuestas y enfrentamientos. Es un círculo perfecto promovido por las redes sociales. Si a esto le añadimos la deshumanización que produce el mundo digital, donde no ves los rostros ni la fragilidad de los demás, por mucho que las fotos lo muestren, Montse y Antonio se convierten en problemas y parásitos culpables. Ellos recuerdan verdades que mucha gente quiere negar. Mostrar su existencia al lado de tu casa genera angustia. Y la angustia, si no se puede asumir, puede transformarse en odio, ya que hace visible la propia fragilidad y el propio miedo. Ver a alguien en la calle activa el temor profundo de que eso podría pasarte a ti.

Montse y Antonio tienen un nombre, tienen una historia, ocupan un espacio y generan un relato, y eso incomoda. Cuando se visibiliza al pobre, el sistema chirría, ya que muestra que los servicios sociales fallan, que la administración expulsa y que las soluciones son temporales e inhumanas. En definitiva, cuestionan al Ayuntamiento de Barcelona y a su flamante alcalde, Collboni, pero también a uno mismo. Al final, es más fácil atacarlos a ellos que asumir la responsabilidad colectiva de convivir juntos.

Deshumanizarlos —“que se espabilen”, “no es mi problema”, “algo habrán hecho”, “son unos borrachos, unos okupas”— evita sentir empatía, porque sentirla implicaría responsabilidad, incomodidad y hacer algo. Una parte importante del odio no nace del privilegio, sino del resentimiento: de personas que también se sienten abandonadas, cansadas, inseguras. El sistema ha convertido la precariedad en una competición moral: si no lo consigues, es que lo haces mal.

A esto hay que añadir el efecto generacional: mucha gente mayor ha entrado en las redes sin alfabetización digital y confunde opinión con verdad y libertad de expresión con impunidad, ya que no entiende que las palabras también violentan y que el odio no es neutro, y así se normaliza la crueldad. Cuando este odio no es moderado y no tiene consecuencias, se vuelve normal, y el límite de lo que es aceptable se desplaza cada día un poco más. Y es que moderar cuesta dinero, el odio genera tráfico y el conflicto no ahuyenta a los anunciantes: los alimenta.

La red no es un espacio neutro: es un espacio extractivo y de manipulación de mentes humanas. Las visualizaciones de este post no son un accidente viral: son el sistema funcionando exactamente como está diseñado.

La cantidad de odio y la absoluta falta de humanidad y de comprensión del mundo más allá de uno mismo me han llevado a reflexionar y a construir este documento digital, que pretende deconstruir el sistema de la propia red social, construyendo un relato que simula conversaciones escritas. Yo mismo me pregunto: ¿sirve de algo esta denuncia fotográfica? Por miedo a que les ocurriera algo, eliminé su localización después de que una persona lo comentara…

PÂGINA DE ODIAR

La Montse i l'Antonio viuen al carrer.

La Montserrat López va néixer a Barcelona el 13 de gener de 1965 i l'Antonio Moreno també a Barcelona l'any 1970. Van viure durant deu anys al bloc ocupat del carrer Burgos 26 de Sants on pagaven per la "seguretat" del bloc. El 22 d'octubre de 2024 el bloc va ser desallotjat per l'ajuntament, propietari del solar i van anar a parar a un centre d'habitacions temporal. A finals de 2025 els hi van donar una setmana per "buscar-se la vida" i van anar a petar a la serra de Collserola on vivien en una tenda fins que l'operatiu contra la pesta porcina els va expulsar. Des de fa unes setmanes han tornat al barri de Sants i s'han instal·lat al passatge de l'edifici cooperatiu de la Borda al carrer constitució 89. L'Antonio cobra l'ingrés mínim vital de 650 €, però com ell diu: "no ens arriba per llogar un pis ni tan sols una habitació" Els dies passats de mes fred eren al carrer, ja que no volen perdre les seves poques pertinences que no poden portar amb ells als locals habilitats per l'ajuntament, el mateix que els ha deixat literalment tirats al carrer. La Montse és epilèptica i necessita medicació. Barcelona 13 de gener dia del seu aniversari.

Manifestació Iraniana a la plaça Sant Jaume.

 

Manifestació Iraniana a la plaça Sant Jaume de Barcelona. 10/01/2026.

Marató donació de sang 2026

Com cada any en aquestes dates falta sang, i el Banc de Sang i teixits fa una crida en forma de marató per donar sang. Aneu a donar sang! (Ahir al Hospital de Sant Pau de Barcelona)

Nevada a Barcelona el 4 desembre 2001.

Com que sembla que ara sí que arriba el fred i el canvi climàtic i tota la pesca va i trobo aquestes fotografies en negatiu de la nevada del 4 de desembre de 2001 a la Ronda Sant Pau i el carrer comte Urgell. Al cinema Torrente i les cabines encara feien servei. Bon any 2026!

Joyeux 2026! Bon any 2026! ¡Feliz 2026!

 

JOAN SENSE LLUM / JOAN SIN LUZ

CAT. Arriben les fetes! Barcelona ha estat escollida per a la capitalitat europea de Nadal 2026!, segons l'ajuntament "és un reconeixement internacional al model de Nadal barceloní, que uneix estratègicament els elements tradicionals amb l’esperit creatiu i innovador de la ciutat" també diuen "el premi destaca de la ciutat els espectacles nadalencs que omplen els carrers amb calidesa i alegria, les tradicions litúrgiques, les fires i mercats nadalencs, així com la majestuosa decoració, que també posa en valor les celebracions a través d’un baix consum i decoracions sostenibles amb workshops especials, fires eco-friendly i iniciatives per recol·lectar arbres i decoracions d’origen orgànic un cop culminades les festes”. Sembla que Barcelona és un paradís de Nadal! Ostres, com deuen ser les ciutats perdedores? Imagino que tenen l'índex de pobresa, marginació, desnonaments, precarietat alimentària, laboral, d'habitatge i sensellarisme més alts encara! Per a mostra i no és més que un cas entre millers que es donen ara mateix a la ciutat, el cas d'en Joan sense llum. Ja se sap: "Barcelona és bona si la bossa sona" i no, no és bona tant si sona com si no sona, només quan sona i sona cada vegada més pels qui ja sonava.

Malson abans de Nadal: Joan sense llum.

Joan Josep Garcia Negre (Barcelona, 1968) i Natividad Negre Ibañez (Camps d’Arenós, 1942) viuen de lloguer des del novembre de 2022 al número 90, pis 2n 1a, del carrer Olzinelles, al barri de Sants de Barcelona. Aquell any va ser quan en Joan va signar un contracte de cinc anys, tal com estableix la llei, és a dir, fins a l’any 2027, amb una renda de 700 € al mes.

A l’octubre de 2023, uns inversors xinesos de l’empresa Poliverso Inmuebles S.L. van comprar la finca, que ara, després d’una reforma prèvia amb la divisió dels pisos, consta de quatre apartaments i un local a la planta baixa. Immediatament, Poliverso Inmuebles S.L. va començar l’assetjament per fer-lo fora a ell i la seva mare...

CAST. Llegan las fiestas. Y Barcelona ha sido escogida como Capital Europea de la Navidad 2026. Según el Ayuntamiento, “es un reconocimiento internacional al modelo de Navidad barcelonés, que une estratégicamente los elementos tradicionales con el espíritu creativo e innovador de la ciudad”. También dicen que “el premio destaca de la ciudad los espectáculos navideños que llenan las calles de calidez y alegría, las tradiciones litúrgicas, las ferias y mercados navideños, así como la majestuosa decoración, que además pone en valor las celebraciones a través de un bajo consumo y decoraciones sostenibles, con talleres especiales, ferias eco-friendly e iniciativas para recoger árboles y decoraciones de origen orgánico una vez finalizadas las fiestas”. ¡Parece que Barcelona es un paraíso navideño! Vaya, cómo deben de ser las ciudades perdedoras, imagino que tienen índices aún más altos de pobreza, marginación, desahucios, precariedad alimentaria, laboral de vivienda, y de personas sin hogar. Como muestra y no es más que un caso entre miles que se dan ahora mismo en la ciudad, el caso de Joan sin luz. Ya se sabe: “Barcelona es bona si la bossa sona”, y no, no es buena tanto si suena como si no suena; solo cuando suena, y cada vez suena más para quienes ya les sonaba.

Pesadilla antes de Navidad:  Joan sin luz

Joan Josep Garcia Negre (Barcelona, 1968) y Natividad Negre Ibañez (Camps d’Arenós,1942). Viven de alquiler desde noviembre de 2022 en el número 90 piso 2º1ª de la calle Olzinelles del barrio de Sants de Barcelona. Ese año fue cuando Joan firmó un contrato de cinco años tal y como establece la ley, es decir hasta el año 2027, con una renta de 700 € al mes. En octubre de 2023 unos inversores Chinos de la empresa Poliverso Inmuebles S.L. compraron la finca, que ahora después de una reforma anterior dividiendo los pisos, consta de 4 cuatro apartamentos y un bajo. Inmediatamente Poliverso Inmuebles S.L. empezó el acoso para echarlos a él y su madre...

Aquí: https://marcjavierre.com/joan-sin-luz-joan-sense-llum

Jorge Ilegal. Barcelona 1989.

Jorge Martinez de Ilegales delante de la sala Transformadors el día del concierto de homenaje a John Lennon en la sala Zeleste de Barcelona. 14 junio 1989.

"Todo lo que digáis que somos, lo somos y aún peor"

Doneu Sang! Fotografies de la campanya de Nadal del BST.

 Doneu Sang!" Fotografies de la campanya de Nadal del Banc de Sang i Teixits.

Coses que faig al Sindicat de la Imatge UPIFC.

 

COSES QUE FAIG AL SINDICAT DE  LA IMATGE UPIFC

Reunió del Sindicat de la Imatge UPIFC, SPC i Col·legi amb la cúpula policial de Catalunya pels últims incidents dins l'espai públic.

Aquest passat dijous 20 de novembre va tenir lloc a la comissaria de policia de les Corts dels Mossos d’Esquadra una reunió de la taula de la Comissió Mixta d’Interior i les entitats periodístiques representants dels fotoperiodistes, demanada després de diversos incidents que van alertar la professió sobre una escalada de la violència en les intervencions policials a l'espai públic.   Per part dels Mossos d’Esquadra eren presents El Director General de Policia Josep Lluís Trapero, L'intendent Miquel Hueso, cap de la Comissaria General d'Intervenció, L’Inspector Carles Vallés Cap de l’Oficina de Comunicació, Esteve Serrano cap de gabinet de la Conselleria d'Interior i Seguretat Pública i Carles Mestres, cap de l'oficina de Comunicació del Departament d'Interior i Seguretat Pública.   Per part del Sindicat de la Imatge UPIFC va anar el que escriu aquestes línies Marc Javierre-Kohan en Quico Ràfols pel Sindicat de Periodistes SPC i Jordi Ribot pel Col·legi de Periodistes.   La Reunió va començar amb una de les preguntes pactades per les tres entitats sobre l’estat de la qüestió de l’agressió al fotoperiodista Joan Gàlvez amb un tret d’arma de foam directe al seu cos i sense que hi hagués aldarulls en aquell moment. El director General de la policia va respondre que el Mateix Joan Gàlvez va fer la denúncia a la comissaria i que s’ha obert una investigació interna, AR “informació reservada”, sobre el cas i que els fets ja han estat comunicats a l'autoritat judicial competent. Va expressar la seva confiança en què s’aclarirà el fet i s’obriria un expedient disciplinari si fos el cas. Però hem d'afegir  que des de IRÍDIA, centre per la defensa dels drets humans, també s'ha vehiculat una denúncia.   La segona pregunta traslladada a partir de la reunió prèvia que vam tenir les organitzacions vinculades al protocol de les acreditacions visuals, va ser sobre la utilització de gas pebre a les manifestacions per Palestina, en concret a les persones segudes al terra de l'estació de Sants bloquejant la sortida d’uns autobusos amb gran presència de premsa i remarcant el fet que no s'havia avisat de la seva utilització com abans es feia a l’hora d'utilitzar material antidisturbis (sense que hi hagués disturbis en aquest cas). El director general va dir que la utilització d’aquest líquid irritant no està extensament regulada, que s'hauria de revisar el protocol i modificar la instrucció que es fa per la seva utilització.   Com a tercera pregunta es va plantejar la dels perímetres policials i l’impediment que se sol fer a la lliure circulació de fotoperiodistes en especial als incendis i a la ciutat de Barcelona. En aquest aspecte el director general va donar molta importància a l’esforç fet els últims quinze anys en l'adequació d’aquestes actuacions a la premsa ajustant-se als seus protocols. Per part nostra vam reivindicar la llibertat de moviments com a essencial en l’exercici sense coaccions de la llibertat d’informació i vam remarcar l’impediment que es fa en molts casos d'una visualització i circulació adequada per poder informar amb aquesta llibertat.   Per part d’UPIFC es va preguntar llavors si era possible que dintre del cos, i ja que utilitzen la violència com a forma de manteniment de l’ordre públic, hi hagi elements que tinguin problemes amb la fiscalització de les seves actuacions per part dels i les fotoperiodistes. La resposta del director general va ser que aquest plantejament era inacceptable. Posteriorment, L'intendent Miquel Hueso, va remarcar que els Mossos quan surten al carrer estan més que mentalitzats en què els filmaran i gravaran per tot arreu. En tot cas la pregunta va provocar certa irritació.   Com a final de reunió es va arribar a l’acord que s’hauria de fer pedagogia dintre del cos policial per explicar la funció de la premsa, del fotoperiodisme i sobretot, explicar la feina dels i les fotoperiodistes, ja que com ja va passar a la primera reunió, va tornar a sortir la idea, per part dels representants policials, que hi ha fotògrafs “militants o activistes” fet que mostra un desconeixement, primer de la llibertat d’expressió del dret a la informació i segon de la funció social de la fotografia de premsa i documental en tots els seus diversos àmbits. Potser el que menys s'entén és el fet de trobar-se un@ fotoperiodista on no se l’espera i potser no es vol que hi sigui.   Marc Javierre-Kohan,  Secretari d'Organització UPIFC,  Dídac Salau,  Secretari General UPIFC

CONSUM! Boulevard Rochechouart, Paris 28 décembre 2000.

Nadal.

L’època de l’any en què el consum sembla l'únic motor de la humanitat. En un món on tot ha de ser immediat, exhibible, impactant, consumible i on no importa el que és sinó com es veu, tot es converteix en espectacle, fins al punt que ja no es distingeix què és real i què és només decorat. Quan la vida queda reduïda a un aparador i a un espectacle buit, la veritat deixa d’importar. Aquestes idees m’han fet pensar a una sèrie de fotografies que vaig fer el desembre del 2000 a París, al Boulevard Rochechouart a Barbès un barri on es trobaven els famosos magatzems Tati. 

 

Navidad. 

La época del año en la que el consumo parece el único motor de la humanidad. Todo tiene que ser inmediato, exhibible, impactante, consumible y no importa lo que es si no como se ve,  todo se convierte en espectáculo, hasta el punto de que ya no se distingue qué es real y qué es solo decorado. Cuando la vida queda reducida a un escaparate y a un espectáculo vacío, la verdad deja de importar. Estas ideas me hicieron pensar en una serie de fotografías que hice en diciembre del 2000 en París, en el Boulevard Rochechouart, en Barbès, donde se encontraban los famosos almacenes Tati.

Boulevard Rochechouart, Paris 28 décembre 2000.

Atemptats de París 2015.

Avui fa deu anys dels atemptats de París. Amb un grup d'amics fotògrafs havíem anat a la fira Paris Photo, una de les més importants del món. Aquell vespre ens vam trobar literalment al mig de tot allò. Tants anys després i amb perspectiva avui només em ve de gust ensenyar l'arribada dels polítics, aquells que llavors ja fracassaven en tot, a la ciutat on es fa la fira d'armament més gran del món: Eurosatory.
Manuel Valls, François Hollande i Bernard Cazeneuve arribant a la sala de Concerts Bataclan envoltats d'un grup fortament armat. París 13/11/2015.

Aujourd’hui, cela fait dix ans des attentats de Paris. Avec un groupe d’amis photographes, nous étions allés à la foire Paris Photo, l’une des plus importantes du monde. Ce soir-là, nous nous sommes littéralement retrouvés au milieu de tout cela. Tant d’années plus tard, avec le recul, j’ai simplement envie de montrer aujourd’hui l’arrivée des politiciens — ceux qui échouaient déjà en tout à l’époque — dans la ville où se tient le plus grand salon de l’armement du monde : Eurosatory.
Manuel Valls, François Hollande et Bernard Cazeneuve arrivant à la salle de concerts du Bataclan, entourés d’un groupe lourdement armé. Paris, le 13/11/2015.

Gran recapte 2025.

 Fotografies pel Gran Recapte 2025, Banc d'aliments.

Amélie-les-Bains (La France de Raymond Depardon).

 Amélie-les-Bains (La France de  Raymond Depardon).

Banc de Sang i teixits

 Aquesta setmana treballant al BST de Barcelona, Banc de Sang i Teixits.

Carrer de la Cera

 

Treballant aquests dies al carrer de la Cera...

Mitgeres 2025. Mostra de fotografia documental al carrer.

 

Encantat de nou de retrobar la gent de la mostra de fotografia documental al carrer "Mitgeres de Valls." Un bonic dia fotogràfic amb amics i gent maca. A la foto Elisenda Pons presentant la seva obra. Gràcies a tot@s!

Taller de fotolibros

 

¿POR QUÉ UN TALLER DE FOTOLIBROS?

El fin de este taller es que los asistentes aprendan a desarrollar ideas conceptuales de fotografía y diseño para la realización de fotolibros de carácter documental o periodístico. Así los talleres están enfocados hacia la inspiración personal y el desarrollo de ideas. La última parte será de análisis de las ideas que hayan podido surgir durante el taller. Para este fin, estudiaremos en la primero parte o sesión fotolibros y publicaciones de autores referentes y otros libros de mi biblioteca personal. En la segunda parte o sesión estudiaremos el desarrollo y proceso de creación de los fotolibros y fanzines que he realizado. Observaremos la construcción de las maquetas y el diseño del libro siempre a partir de la idea inicial documental y de reportaje gráfico, la cual analizaremos desde la semiótica de la imagen. En la tercera parte o sesión, más práctica, veremos como se movieron los proyectos en el ámbito fotográfico y las formas que adoptaron los diferentes proyectos-libros en exposiciones, publicaciones, festivales de fotografía, galerías y museos. La cuarta y última parte o sesión, será cuando los asistentes puedan enseñar las ideas que hayan surgido durante el taller, mediante el planteamiento intelectual de la idea de un proyecto o para un proyecto anterior al taller. De esta última parte o sesión lo más interesante será la inspiración que hayamos obtenido ya que el taller está orientado conceptualmente para ver y interpretar el mundo fuera de la visión de los medios tradicionales con sus restrictivas formas de funcionamiento intelectual y económico, tanto en el fondo como en forma.

MÁS INFORMACIÓN AQUÍ:

https://marcjavierre.com/taller-de-fotolibros

La Rambla de Barcelona, 21 agost 2025.