PRIMAVERASUNG

 

Indigneu-vos el 2026!

 15 de maig de 2026. Avui sembla que una mobilització massiva de professors de l’escola pública està ficant contra les cordes la manipulació, la propaganda i la mentida del govern de Catalunya. I avui fa justament quinze anys de les mobilitzacions del 15M, els indignats de Stéphane Hessel. Indigneu-vos!, era la seva idea. En un moment que les persones semblen adormides per les pantalles, que l’odi s’escampa i la inacció barroera per interessos econòmics davant de tots els problemes socials que s’escampen a ritme de globalització econòmica neoliberal, hem de tenir un optimisme ferotge com bé diu en Benoït Bréville, director de Le Monde diplomatique.

I en un moment en què les guerres es multipliquen i les potències es rearmen, l’expresident del Parlament de Catalunya, Roger Torrent ex ERC, aprofita per fundar Dualys una consultora especialitzada en temes de defensa, que recordem vol dir guerra i seguretat. Quatre anys de propaganda en favor del rearmament europeu per la imminència del perill rus ens han anestesiat i l’augment dels pressupostos militars de l’estat fan fredor davant de la suposada inversió en escola pública. El somni humit del clúster d’empreses militars al Baix Llobregat encapçalat per Gutmar i el PSC està en marxa.

Per això crec que és interessant recordar aquest moviment que va començar com una flama i que, en tot cas a Barcelona, va ser reduït a cendres el dia que els parlamentaris va voler entrar a la Ciutadella a peu quan l’accés era bloquejat. Que no era sense voler, saben el que fan, sempre ho saben.

Així que des d’un optimisme ferotge, tornem a indignar-nos i no callem!

15 de mayo de 2026. Hoy una movilización masiva de profesores de la escuela pública está poniendo contra las cuerdas la manipulación, la propaganda y la mentira del gobierno de Catalunya. Y hoy se cumplen justamente quince años de las movilizaciones del 15M, los indignados de Stéphane Hessel. ¡Indignaos!, era su idea. En un momento en que las personas están adormecidas por las pantallas, el odio se extiende y la inacción burda por intereses económicos ante todos los problemas sociales que se expanden al ritmo de la globalización económica neoliberal, debemos tener un optimismo feroz como bien dice Benoît Bréville, director de Le Monde Diplomatique.

Y en un momento en que las guerras se multiplican y las potencias se rearman, el expresidente del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, ex ERC, aprovecha para fundar Dualys, una consultora especializada en temas de defensa, que recordemos significa guerra y seguridad. Cuatro años de propaganda en favor del rearme europeo por la inminencia del peligro ruso nos han anestesiado y el aumento de los presupuestos militares del Estado provoca una gélida inquietud frente a la supuesta inversión en la escuela pública. El sueño húmedo del clúster de empresas militares en el Baix Llobregat, encabezado por Gutmar y el PSC, está en marcha.

Por eso creo que es interesante recordar este movimiento que comenzó como una llama y que, al menos en Barcelona, fue reducido a cenizas el día en que los parlamentarios quisieron entrar en la Ciutadella a pie cuando el acceso estaba bloqueado. Que no era sin querer, saben lo que hacen, siempre lo saben.

Así que, desde un optimismo feroz, volvamos a indignarnos y ¡no callemos!

TOTES LES FOTOS AQUÍ

Els judicis d'en Joan sense Llum

 

L’octubre de 2023, uns inversors xinesos van comprar la finca on en Joan i la seva mare tenien contracte fins al 2027. Immediatament Poliverso Inmuebles S.L. va iniciar l’assetjament per fer-los fora, a ell i a la seva mare. El primer que van fer es tallar la llum. I en Joan continua sense llum, deu mesos després. Això no és una crisi de l’habitatge: és una vergonya col·lectiva. És la prova que hem convertit els drets humans en paper mullat, sacrificats per l’avarícia, el "mercat", per diners, dels que en tenen clar. Ja que no és res personal, només són negocis...

La propietat ha portat en Joan a dos judicis; el primer, per punxar la llum que ells mateixos havien desconnectat il·legalment, a l’octubre del 2025. El magistrat del jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona, va sentenciar: “Aquest carreró sense sortida que pateix el senyor Garcia ha estat generat clarament per la propietat i, hipotèticament, podria tractar-se d’un delicte de coaccions de caràcter immobiliari amb la intenció que el senyor Garcia marxi del pis per vies diferents de les legalment establertes.”

En el segon judici, aquesta vegada per desnonament, en la interlocutòria de març de 2026, la jutgessa de la Secció Civil del Tribunal d’Instància de Barcelona, resol sobre el desnonament d’en Joan: “Suspenc el curs del procés perquè s’adoptin les mesures proposades per les administracions públiques, durant un termini màxim de quatre mesos. Poseu en coneixement dels serveis socials el dictat d’aquesta resolució i el termini de suspensió amb la finalitat d’evitar un llançament sense alternativa habitacional.”

Aquí podeu veure tota la història d'en Joan:

https://marcjavierre.com/joan-sin-luz-joan-sense-llum

Un tomb pel Park Güell per la revista Carrer.

 Un tomb pel Park Güell per la revista Carrer. Març 2026

 Sobre els nivells de lectura de la imatge i la fusió dels cervells.

Primer de tot, gràcies a tots pel vostre suport, pels comentaris, per la compra de llibres, com sempre gràcies.

 

Aquest text és un petit resum d'algunes de la multitud d’idees acumulades durant temps sobre l’evolució de la comunicació fotoperiodística i documental fotogràfica, des de la perspectiva de la seva funció social. L’escric ara en un moment en què les xarxes, el mòbil i els mass media han aconseguit intoxicar absolutament la vida dels humans a uns nivells impensables fa només uns pocs anys. De fet, fins a la pandèmia, que va ser un gran laboratori de control humà que ens vam empassar sense poder-hi fer gairebé res, gràcies als mecanismes de por que es van utilitzar.

 

Primer començaria per la idea de la simplificació del llenguatge i de les paraules. És important veure com aquesta simplificació del llenguatge porta a una possibilitat de manipulació més gran, ja que les paraules no només tenen un significat, sinó que també expressen idees. Si simplifiquem el llenguatge, perdem idees, i aquest es torna més publicitari, més manipulable i més intoxicable. Això ho descriu perfectament Orwell a 1984, on anomena aquesta forma bàsica de comunicació  “neollengua”. Avui, aquesta nova llengua queda reflectida en un anglès que tothom ha de parlar per comunicar-se en el món globalitzat: el “Globish” que situa el parlant en una utilització molt bàsica de les paraules i dels recursos gramaticals. Resulta que ja no cal pensar amb profunditat: només cal respondre el més ràpid possible, de manera reactiva. Pensar sempre ha estat perillós i quan menys penses, més vulnerable ets davant d’aquells que et volen dominar, controlar i manipular.

 

La segona idea és d'un altre dels referents culturals humans que, igual que la comunicació parlada, és modificat pel sistema: la música. Aquest fenomen el descriu molt bé Aldous Huxley a Un món feliç, on cadascú, quan vol escoltar música, només ha de demanar el tipus de música que vol escoltar a partir de les sensacions que vol experimentar en aquell moment, i un editor algorítmic li produirà la música que li generarà aquestes sensacions. Aquesta idea d’una música cada vegada menys complexa, feta amb automatismes i estructures repetitives que enganxen, però que no diuen res, sense autoria i controlada per les grans distribuïdores, s’acompanya d’una estranya desaparició generalitzada del rock i d’altres gèneres en tots els mitjans de masses (sorpresa). Es tracta de dominar el discurs comunicatiu mitjançant una mena de liquidació del fet musical popular.

 

Ho il·lustro amb una foto feta amb el mòbil durant la jornada-espectacle Mutare Plenària: «Cultura i intel·ligència artificial. Noves oportunitats per als drets culturals».

 

Va ser un moment musical algorítmic a la jornada. És Nicholas Evans, Doctorand a la Universitat Pompeu Fabra dins del Music Technology Group amb la seva recerca en aplicacions creatives de la generació rítmica simbòlica. Al seu costat, Nara is neus, amb “Déjà vu”, en què una IA transforma música en directe per explorar la memòria musical i la creativitat, combinant elements de diversos subgèneres per crear una sonoritat pròpia i captivadora, que es caracteritza per mètriques complexes, melodies evocadores, paisatges sonors immersius i textures ambientals que desperten una àmplia gamma d’emocions. (resum del text de la web Mutare plenària)

Ja tenim doncs dues idees, La parla i la música, anem ara per la imatge fotogràfica, però em centraré en el que fa vint-i-cinc anys que m'ocupa que és la fotografia documental i el fotoperiodisme. Ah!   En el sistema simbòlic, és a dir, en la representació d’una idea de manera que pugui ser percebuda per algun dels sentits, la fotografia fa temps que és objecte d’un intent d’aniquilació per part de l’anomenada postfotografia o postveritat. Ara, associada a la IA, s’ha d’entendre com un mecanisme del neoliberalisme que pretén eliminar la idea de la imatge fotogràfica lliure, produïda com a testimoni per professionals autors d’imatges de la realitat del que passa al nostre voltant, per substituir-la per imatges generades per algoritmes. Aquestes imatges segueixen formes publicitàries que absorbeixen i desactiven altres llenguatges, reforçant simbòlicament el sistema liberal capitalista de consum, així com la manipulació, l’engany i la propaganda dels nous amos del món: els oligarques tecnològics.   El nostre món de la fotografia de testimoniatge i descriptiva  intenta per sobreviure, per falta de recursos i de plataformes de distribució, buscar-se la vida en el món de l’art. Aquest, al seu torn, per trobar també nous canals també de supervivència, utilitza i absorbeix altres llenguatges com el nostre, però d’una manera poc transformadora i més aviat inert, individualista i sense profunditat. Això produeix imatges des de l’estètica que serveixen per moure’s en circuits minoritaris i elitistes, i que queden fora de la lògica comunicativa del sistema simbòlic, justament perquè no comuniquen res.   Amb això li hem de sumar la fusió del nostre cervell que ens produeix l'artefacte mòbil que a totes hores i sobretot en els moments que necessitaríem simplement "no fer res" per recarregar la nostra imaginació i el nostre interior creatiu, ens bombardeja amb un continu infinit d'imatges que són creades per ser consumides en 4 segons i desfan la nostra capacitat de concentració, de veure continguts llargs per unes injeccions de dopamina que ens converteixen en ionquis del consum d'imatges de dubtosa procedència, qualitat i contingut...   En resum, estem perdent i no ho hauríem de perdre l'hàbit de veure i produir imatges complexes, per la seva producció acurada, i la seva visualització conscient, en benefici d'un sistema de recompensa immediata que ens destrueix el cervell com si fos una pasta uniforme de color vermell que ens surt de les orelles i ens cau sobre el espatlles i tot el cos.   Si has arribat fins aquí, enhorabona, encara ets un ésser pensant i el teu mòbil no et domina. O potser sí? mireu aquest exemple:

Aquí tenim una imatge complexa que, si l’estudiem des de la perspectiva de la semiòtica de la imatge (l’estudi de com els elements visuals, signes, colors,formes, composició, construeixen significats i comuniquen missatges) revela diversos nivells de lectura. En aquest cas n’hi ha fins a tres, que només una contemplació realitzada amb calma i concentració, i no simplement davant d’una pantalla retroil·luminada, ens pot desvetllar. Ho veiem o no ho veiem? Potser sí, però és possible que no siguem conscients del que estem veient. Aquesta és la capacitat que estem perdent amb la simplificació de la comunicació i la “fusió” dels nostres cervells.

 

Primer nivell: descriptiu. La imatge és una crítica al turisme massiu a Barcelona. Es veu una dona d’esquena, amb la pell vermella per una sobreexposició al sol. Al seu costat, files de postals indiquen que el lloc és turístic i situen clarament la ciutat.

 

Segon nivell: metàfora visual. La idea de massificació es transmet a través de la quantitat d’elements que formen el vestit i les postals, creant una sensació de multitud i saturació.

 

Tercer nivell: geomètric. L’estampat del vestit està format per triangles, que alhora s’inscriuen dins d’un triangle més gran format pel vestit. Aquest conté un altre triangle, que és l’esquena de la dona, i més amunt d’aquest s’hi situa un altre triangle, el cap emmarcat per la llum. Aquesta repetició i encaix de formes genera un ordre geomètric que aporta profunditat i harmonia visual.

 

De Tourist Walk, La Rambla de Barcelona (2013). En aquest treball vaig utilitzar multitud de recursos visuals per descriure i portar a l'espectador cap al seu autoqüestionament personal sobre el turisme.

 

Aqui podeu veure el treball, però penseu que esta fet per ser vist en format llibre. https://marcjavierre.com/portfolio/uncategorized/tourist-walk

Sobre los niveles de lectura de la imagen y el fusión de los cerebros.

Primero que nada, gracias a todos por vuestro apoyo, por los comentarios, por la compra de libros; como siempre, gracias.

 

Este texto es un pequeño resumen de algunas de la multitud de ideas acumuladas a lo largo del tiempo sobre la evolución de la comunicación foto- periodística y del documental fotográfico, desde la perspectiva de su función social. Lo escribo ahora en un momento en que las redes, el móvil y los mass media han logrado intoxicar absolutamente la vida de los seres humanos a niveles impensables hace apenas unos años. De hecho, hasta la pandemia, que fue un gran laboratorio de control humano que nos tragamos sin poder hacer nada, gracias a los mecanismos de miedo que se utilizaron.

 

Primero comenzaría con la idea de la simplificación del lenguaje y de las palabras. Es importante ver cómo esta simplificación del lenguaje lleva a una mayor posibilidad de manipulación, ya que las palabras no solo tienen un significado, sino que también expresan ideas. Si simplificamos el lenguaje, perdemos ideas, y este se vuelve más publicitario, más manipulable y más intoxicable. Esto lo describe perfectamente Orwell en *1984*, donde llama a esta forma básica de comunicación “neolengua”. Esta nueva lengua se refleja en un inglés que todos debemos hablar para comunicarnos en el mundo globalizado: el “Globish”, que sitúa al hablante en un uso muy básico de las palabras y de los recursos gramaticales. Así resulta que ya no hace falta pensar en profundidad: solo hay que responder lo más rápido posible, de manera reactiva. Pensar siempre ha sido peligroso, y cuanto menos piensas, más vulnerable eres ante aquellos que quieren dominarte, controlarte y manipularte.

 

La segunda idea se refiere a otro de los referentes culturales humanos que, al igual que la comunicación hablada, es modificado por el sistema: la música. Este fenómeno lo describe muy bien Aldous Huxley en Un mundo feliz, donde cada persona, cuando quiere escuchar música, solo tiene que pedir el tipo de música que desea experimentar según las sensaciones que quiere sentir en ese momento, y un editor algorítmico le producirá la música que le generará esas sensaciones. Esta idea de una música cada vez menos compleja, hecha con automatismos y estructuras repetitivas que enganchan pero que no dicen nada, sin autoría y controlada por las grandes distribuidoras, se acompaña de una extraña desaparición generalizada del rock y de otros géneros en todos los medios de masas (sorpresa). Se trata de dominar el discurso comunicativo mediante una especie de liquidación del hecho musical popular.

 

Lo ilustro con una foto hecha con el móvil durante la jornada-espectáculo Mutare Plenària: “Cultura e inteligencia artificial. Nuevas oportunidades para los derechos culturales”.

Fue un momento musical algorítmico durante la jornada. Es Nicholas Evans, doctorando en la Universitat Pompeu Fabra dentro del Music Technology Group, con su investigación en aplicaciones creativas de la generación rítmica simbólica. A su lado, Nara Is Neus, con “Déjà vu”, en la que una IA transforma música en directo para explorar la memoria musical y la creatividad, combinando elementos de diversos subgéneros para crear una sonoridad propia y cautivadora, caracterizada por métricas complejas, melodías evocadoras, paisajes sonoros inmersivos y texturas ambientales que despiertan una amplia gama de emociones. (Resumen del texto de la web Mutare Plenària)

 

Ya tenemos, pues, dos ideas: la palabra y la música. Ahora pasemos a la imagen fotográfica, aunque me centraré en lo que desde hace veinticinco años me ocupa, que es la fotografía documental y el fotoperiodismo. ¡Ah!

 

En el sistema simbólico (la representación de una idea de manera que pueda ser percibida por alguno de los sentidos) la fotografía lleva tiempo siendo objeto de un intento de aniquilación por parte de la llamada postfotografía o postverdad. Ahora, asociada a la IA, debe entenderse como un mecanismo del neoliberalismo que pretende eliminar la idea de la imagen fotográfica libre, producida como testimonio por profesionales autores de imágenes de la realidad que nos rodea, para sustituirla por imágenes generadas por algoritmos. Estas imágenes siguen formas publicitarias que absorben y desactivan otros lenguajes, reforzando simbólicamente el sistema liberal capitalista de consumo, así como la manipulación, el engaño y la propaganda de los nuevos dueños del mundo: los oligarcas tecnológicos.

 

Nuestro mundo de la fotografía de testimonio y descriptiva intenta, para sobrevivir, por falta de recursos y de plataformas de distribución, buscarse la vida en el mundo del arte. Este, a su vez, para encontrar también nuevos canales de supervivencia, utiliza y absorbe otros lenguajes como el nuestro, pero de una manera poco transformadora y más bien inerte, individualista y sin profundidad. Esto produce imágenes desde la estética que sirven para moverse en circuitos minoritarios y elitistas, y que quedan fuera de la lógica comunicativa del sistema simbólico, precisamente porque no comunican nada.

A esto hay que sumarle la fusión del cerebro que nos provoca el artefacto móvil, que a todas horas y sobre todo en los momentos en que necesitaríamos simplemente “no hacer nada” para recargar nuestra imaginación y nuestro interior creativo, nos bombardea con un flujo continuo e infinito de imágenes creadas para ser consumidas en 4 segundos y que destruyen nuestra capacidad de concentración, de ver contenidos largos, a cambio de inyecciones de dopamina que nos convierten en adictos al consumo de imágenes de dudosa procedencia, calidad y contenido…

 

En resumen, estamos perdiendo y no deberíamos perder, el hábito de ver y producir imágenes complejas por su producción cuidada y su visualización consciente, en beneficio de un sistema de recompensa inmediata que nos destruye el cerebro como si fuera una pasta uniforme de color rojo que nos sale por los oídos y cae sobre los hombros y todo el cuerpo.

 

Si has llegado hasta aquí, enhorabuena, todavía eres un ser pensante y tu móvil no te domina. ¿O quizá sí? Mirad este ejemplo:

Aquí tenemos una imagen compleja que, si la estudiamos desde la perspectiva de la semiología de la imagen (el estudio de cómo los elementos visuales, signos, colores, formas, composición, construyen significados y comunican mensajes), revela diversos niveles de lectura. En este caso hay hasta tres, que solo una contemplación realizada con calma y concentración y no simplemente frente a una pantalla retroiluminada se pueden desvelar. ¿Lo vemos o no lo vemos? Quizá sí, pero es posible que no seamos conscientes de lo que estamos viendo. Esta es la capacidad que estamos perdiendo con la simplificación de la comunicación y la “fusión” de nuestros cerebros.

 

Primer nivel: descriptivo. La imagen es una crítica al turismo masivo en Barcelona. Se ve a una mujer de espaldas, con la piel roja por una sobreexposición al sol. A su lado, filas de postales indican que el lugar es turístico y sitúan claramente la ciudad.

 

Segundo nivel: metáfora visual. La idea de masificación se transmite a través de la cantidad de elementos que forman el vestido y las postales, creando una sensación de multitud y saturación.

 

Tercer nivel: geométrico. El estampado del vestido está formado por triángulos, que a su vez se inscriben dentro de un triángulo mayor formado por el propio vestido. Este contiene otro triángulo, que es la espalda de la mujer, y más arriba de este se encuentra otro triángulo: la cabeza enmarcada por la luz. Esta repetición y encaje de formas genera un orden geométrico que aporta profundidad y armonía visual.

 

De Tourist Walk, La Rambla de Barcelona (2013). En este trabajo utilicé multitud de recursos visuales para describir y conducir al espectador hacia su auto-cuestionamiento personal sobre el turismo.

 

Aquí podéis ver el trabajo, pero tened en cuenta que está pensado para ser visto en formato libro: https://marcjavierre.com/portfolio/uncategorized/tourist-walk

Lídia Pujol canta la Nova Cançó.

Lídia Pujol canta la Nova Cançó. 4 concerts durant els mesos de febrer i març a la sala Heartbreak Hotel de Àlex Rigola.

ODIAR

 ODIAR, en Català.

El 13 de gener de 2026 vaig penjar un text a les xarxes socials amb tres fotos de la Montse i l’Antonio denunciant la seva situació de vulnerabilitat vivint al carrer. Els meus posts a Facebook normalment tenen entre 600 i 700 visualitzacions d’unes 300 persones. Però aquest cop, fins al dia d’avui, ha tingut 174.721 visualitzacions; l’han vist 102.376 persones, ha provocat 618 reaccions i 502 comentaris. El 75% de les visualitzacions les han fet persones de més de 45 anys.

 

Com és això? Doncs resulta que les xarxes poden crear odi, ja que el fan rendible, visible i contagiós. El món digital d’avui està molt concentrat en poderoses multinacionals globals en mans de multimilionaris reaccionaris, i les xarxes socials estan modelant el discurs públic, els temps, l’odi i la visibilitat, sense control real per part dels estats. Els algoritmes premien el conflicte, ja que les plataformes no busquen la veritat ni l’empatia, sinó el temps de permanència i la manipulació consumista i ideològica i sembla que el que més reté l’atenció és la indignació, la por o el ressentiment.

 

Un comentari d’odi genera fils amb més interacció, que donen més visibilitat i, alhora, generen més odi, amb més respostes i baralles. És un cercle perfecte promogut per les xarxes socials. Si a això hi afegim la deshumanització que produeix el món digital, on no veus les cares ni la fragilitat dels altres, per molt que les fotos t’ho ensenyin, la Montse i l’Antonio es converteixen en problemes i paràsits culpables. Ells recorden veritats que molta gent vol negar. Mostrar la seva existència al costat de casa teva genera angoixa. I l’angoixa, si no es pot assumir, es pot transformar en odi, ja que fa visible la fragilitat i la por pròpia. Veure algú al carrer activa la por profunda que això et podria passar a tu. La Montse i l’Antonio tenen un nom, tenen una història, ocupen un espai i generen un relat, i això incomoda. Quan es visibilitza el pobre, el sistema grinyola, ja que mostra que els serveis socials fallen, que l’administració expulsa i que les solucions són temporals i inhumanes. En definitiva, qüestionen l’Ajuntament de Barcelona i el seu flamant alcalde Collboni però també a un mateix. Al final, és més fàcil atacar-los a ells que assumir la responsabilitat col·lectiva de viure junts.

 

Deshumanitzar-los: “que s’espavilin”, “no és el meu problema”, “alguna cosa hauran fet”, “són uns borratxos, uns ocupes”… sentir empatia per ells implicaria responsabilitat, incomoditat i fer alguna cosa. Una part important de l’odi no neix del privilegi, sinó del ressentiment. De persones que també se senten abandonades, cansades, insegures. El sistema ha convertit la precarietat en una competició moral: si no ho aconsegueixes, és que ho fas malament. A això cal afegir l’efecte generacional: molta gent gran ha entrat a les xarxes sense alfabetització digital i confon opinió amb veritat i llibertat d’expressió amb impunitat, ja que no entenen que les paraules violenten i que l’odi no és neutre, i normalitza la crueltat. Quan aquest odi no és moderat i no té conseqüències, esdevé normal, i el límit de què és acceptable es desplaça cada dia una mica més. I és que moderar costa diners, l’odi genera trànsit, i el conflicte no espanta els anunciants: els alimenta.

 

La xarxa no és un espai neutre: és un espai extractiu i de manipulació de ments humanes. Les visualitzacions d’aquest post no són un accident viral: són el sistema funcionant exactament com està dissenyat.

 

La quantitat d’odi i la falta absoluta d’humanitat i de comprensió del món més enllà d’un mateix m’han fet reflexionar i construir aquest document digital, que pretén desconstruir el sistema de la mateixa xarxa social, construint un relat que simula unes converses escrites i em plantejo: Serveix de res aquesta denúncia fotogràfica? Per por que els hi passes quelcom vaig treure la seva localització després que una persona ho comentés…

PÂGINA DE ODIAR

ODIAR, en Castellano:

El 13 de enero de 2026 publiqué un texto en las redes sociales con tres fotos de Montse y Antonio, denunciando su situación de vulnerabilidad viviendo en la calle. Mis publicaciones en Facebook normalmente tienen entre 600 y 700 visualizaciones de unas 300 personas. Pero en esta ocasión, hasta el día de hoy, ha tenido 174.721 visualizaciones; lo han visto 102.376 personas, ha provocado 618 reacciones y 502 comentarios. El 75% de las visualizaciones han sido realizadas por personas mayores de 45 años.

¿Cómo se explica esto? Pues resulta que las redes pueden crear odio, ya que lo hacen rentable, visible y contagioso. El mundo digital actual está muy concentrado en poderosas multinacionales globales en manos de multimillonarios reaccionarios, y las redes sociales están modelando el discurso público, los tiempos, el odio y la visibilidad, sin un control real por parte de los Estados. Los algoritmos premian el conflicto, ya que las plataformas no buscan la verdad ni la empatía, sino el tiempo de permanencia y la manipulación consumista e ideológica, y parece que lo que más retiene la atención es la indignación, el miedo o el resentimiento.

Un comentario de odio genera hilos con más interacción, que dan mayor visibilidad y, a su vez, generan más odio, con más respuestas y enfrentamientos. Es un círculo perfecto promovido por las redes sociales. Si a esto le añadimos la deshumanización que produce el mundo digital, donde no ves los rostros ni la fragilidad de los demás, por mucho que las fotos lo muestren, Montse y Antonio se convierten en problemas y parásitos culpables. Ellos recuerdan verdades que mucha gente quiere negar. Mostrar su existencia al lado de tu casa genera angustia. Y la angustia, si no se puede asumir, puede transformarse en odio, ya que hace visible la propia fragilidad y el propio miedo. Ver a alguien en la calle activa el temor profundo de que eso podría pasarte a ti.

Montse y Antonio tienen un nombre, tienen una historia, ocupan un espacio y generan un relato, y eso incomoda. Cuando se visibiliza al pobre, el sistema chirría, ya que muestra que los servicios sociales fallan, que la administración expulsa y que las soluciones son temporales e inhumanas. En definitiva, cuestionan al Ayuntamiento de Barcelona y a su flamante alcalde, Collboni, pero también a uno mismo. Al final, es más fácil atacarlos a ellos que asumir la responsabilidad colectiva de convivir juntos.

Deshumanizarlos —“que se espabilen”, “no es mi problema”, “algo habrán hecho”, “son unos borrachos, unos okupas”— evita sentir empatía, porque sentirla implicaría responsabilidad, incomodidad y hacer algo. Una parte importante del odio no nace del privilegio, sino del resentimiento: de personas que también se sienten abandonadas, cansadas, inseguras. El sistema ha convertido la precariedad en una competición moral: si no lo consigues, es que lo haces mal.

A esto hay que añadir el efecto generacional: mucha gente mayor ha entrado en las redes sin alfabetización digital y confunde opinión con verdad y libertad de expresión con impunidad, ya que no entiende que las palabras también violentan y que el odio no es neutro, y así se normaliza la crueldad. Cuando este odio no es moderado y no tiene consecuencias, se vuelve normal, y el límite de lo que es aceptable se desplaza cada día un poco más. Y es que moderar cuesta dinero, el odio genera tráfico y el conflicto no ahuyenta a los anunciantes: los alimenta.

La red no es un espacio neutro: es un espacio extractivo y de manipulación de mentes humanas. Las visualizaciones de este post no son un accidente viral: son el sistema funcionando exactamente como está diseñado.

La cantidad de odio y la absoluta falta de humanidad y de comprensión del mundo más allá de uno mismo me han llevado a reflexionar y a construir este documento digital, que pretende deconstruir el sistema de la propia red social, construyendo un relato que simula conversaciones escritas. Yo mismo me pregunto: ¿sirve de algo esta denuncia fotográfica? Por miedo a que les ocurriera algo, eliminé su localización después de que una persona lo comentara…

PÂGINA DE ODIAR

La Montse i l'Antonio viuen al carrer.

La Montserrat López va néixer a Barcelona el 13 de gener de 1965 i l'Antonio Moreno també a Barcelona l'any 1970. Van viure durant deu anys al bloc ocupat del carrer Burgos 26 de Sants on pagaven per la "seguretat" del bloc. El 22 d'octubre de 2024 el bloc va ser desallotjat per l'ajuntament, propietari del solar i van anar a parar a un centre d'habitacions temporal. A finals de 2025 els hi van donar una setmana per "buscar-se la vida" i van anar a petar a la serra de Collserola on vivien en una tenda fins que l'operatiu contra la pesta porcina els va expulsar. Des de fa unes setmanes han tornat al barri de Sants i s'han instal·lat al passatge de l'edifici cooperatiu de la Borda al carrer constitució 89. L'Antonio cobra l'ingrés mínim vital de 650 €, però com ell diu: "no ens arriba per llogar un pis ni tan sols una habitació" Els dies passats de mes fred eren al carrer, ja que no volen perdre les seves poques pertinences que no poden portar amb ells als locals habilitats per l'ajuntament, el mateix que els ha deixat literalment tirats al carrer. La Montse és epilèptica i necessita medicació. Barcelona 13 de gener dia del seu aniversari.

Manifestació Iraniana a la plaça Sant Jaume.

 

Manifestació Iraniana a la plaça Sant Jaume de Barcelona. 10/01/2026.

Marató donació de sang 2026

Com cada any en aquestes dates falta sang, i el Banc de Sang i teixits fa una crida en forma de marató per donar sang. Aneu a donar sang! (Ahir al Hospital de Sant Pau de Barcelona)

Nevada a Barcelona el 4 desembre 2001.

Com que sembla que ara sí que arriba el fred i el canvi climàtic i tota la pesca va i trobo aquestes fotografies en negatiu de la nevada del 4 de desembre de 2001 a la Ronda Sant Pau i el carrer comte Urgell. Al cinema Torrente i les cabines encara feien servei. Bon any 2026!

Joyeux 2026! Bon any 2026! ¡Feliz 2026!

 

JOAN SENSE LLUM / JOAN SIN LUZ

CAT. Arriben les fetes! Barcelona ha estat escollida per a la capitalitat europea de Nadal 2026!, segons l'ajuntament "és un reconeixement internacional al model de Nadal barceloní, que uneix estratègicament els elements tradicionals amb l’esperit creatiu i innovador de la ciutat" també diuen "el premi destaca de la ciutat els espectacles nadalencs que omplen els carrers amb calidesa i alegria, les tradicions litúrgiques, les fires i mercats nadalencs, així com la majestuosa decoració, que també posa en valor les celebracions a través d’un baix consum i decoracions sostenibles amb workshops especials, fires eco-friendly i iniciatives per recol·lectar arbres i decoracions d’origen orgànic un cop culminades les festes”. Sembla que Barcelona és un paradís de Nadal! Ostres, com deuen ser les ciutats perdedores? Imagino que tenen l'índex de pobresa, marginació, desnonaments, precarietat alimentària, laboral, d'habitatge i sensellarisme més alts encara! Per a mostra i no és més que un cas entre millers que es donen ara mateix a la ciutat, el cas d'en Joan sense llum. Ja se sap: "Barcelona és bona si la bossa sona" i no, no és bona tant si sona com si no sona, només quan sona i sona cada vegada més pels qui ja sonava.

Malson abans de Nadal: Joan sense llum.

Joan Josep Garcia Negre (Barcelona, 1968) i Natividad Negre Ibañez (Camps d’Arenós, 1942) viuen de lloguer des del novembre de 2022 al número 90, pis 2n 1a, del carrer Olzinelles, al barri de Sants de Barcelona. Aquell any va ser quan en Joan va signar un contracte de cinc anys, tal com estableix la llei, és a dir, fins a l’any 2027, amb una renda de 700 € al mes.

A l’octubre de 2023, uns inversors xinesos de l’empresa Poliverso Inmuebles S.L. van comprar la finca, que ara, després d’una reforma prèvia amb la divisió dels pisos, consta de quatre apartaments i un local a la planta baixa. Immediatament, Poliverso Inmuebles S.L. va començar l’assetjament per fer-lo fora a ell i la seva mare...

CAST. Llegan las fiestas. Y Barcelona ha sido escogida como Capital Europea de la Navidad 2026. Según el Ayuntamiento, “es un reconocimiento internacional al modelo de Navidad barcelonés, que une estratégicamente los elementos tradicionales con el espíritu creativo e innovador de la ciudad”. También dicen que “el premio destaca de la ciudad los espectáculos navideños que llenan las calles de calidez y alegría, las tradiciones litúrgicas, las ferias y mercados navideños, así como la majestuosa decoración, que además pone en valor las celebraciones a través de un bajo consumo y decoraciones sostenibles, con talleres especiales, ferias eco-friendly e iniciativas para recoger árboles y decoraciones de origen orgánico una vez finalizadas las fiestas”. ¡Parece que Barcelona es un paraíso navideño! Vaya, cómo deben de ser las ciudades perdedoras, imagino que tienen índices aún más altos de pobreza, marginación, desahucios, precariedad alimentaria, laboral de vivienda, y de personas sin hogar. Como muestra y no es más que un caso entre miles que se dan ahora mismo en la ciudad, el caso de Joan sin luz. Ya se sabe: “Barcelona es bona si la bossa sona”, y no, no es buena tanto si suena como si no suena; solo cuando suena, y cada vez suena más para quienes ya les sonaba.

Pesadilla antes de Navidad:  Joan sin luz

Joan Josep Garcia Negre (Barcelona, 1968) y Natividad Negre Ibañez (Camps d’Arenós,1942). Viven de alquiler desde noviembre de 2022 en el número 90 piso 2º1ª de la calle Olzinelles del barrio de Sants de Barcelona. Ese año fue cuando Joan firmó un contrato de cinco años tal y como establece la ley, es decir hasta el año 2027, con una renta de 700 € al mes. En octubre de 2023 unos inversores Chinos de la empresa Poliverso Inmuebles S.L. compraron la finca, que ahora después de una reforma anterior dividiendo los pisos, consta de 4 cuatro apartamentos y un bajo. Inmediatamente Poliverso Inmuebles S.L. empezó el acoso para echarlos a él y su madre...

Aquí: https://marcjavierre.com/joan-sin-luz-joan-sense-llum