Sobre els nivells de lectura de la imatge i la dels fusió dels cervells.

 Sobre els nivells de lectura de la imatge i la fusió dels cervells.

Primer de tot, gràcies a tots pel vostre suport, pels comentaris, per la compra de llibres, com sempre gràcies.

 

Aquest text és un petit resum d'algunes de la multitud d’idees acumulades durant temps sobre l’evolució de la comunicació fotoperiodística i documental fotogràfica, des de la perspectiva de la seva funció social. L’escric ara en un moment en què les xarxes, el mòbil i els mass media han aconseguit intoxicar absolutament la vida dels humans a uns nivells impensables fa només uns pocs anys. De fet, fins a la pandèmia, que va ser un gran laboratori de control humà que ens vam empassar sense poder-hi fer gairebé res, gràcies als mecanismes de por que es van utilitzar.

 

Primer començaria per la idea de la simplificació del llenguatge i de les paraules. És important veure com aquesta simplificació del llenguatge porta a una possibilitat de manipulació més gran, ja que les paraules no només tenen un significat, sinó que també expressen idees. Si simplifiquem el llenguatge, perdem idees, i aquest es torna més publicitari, més manipulable i més intoxicable. Això ho descriu perfectament Orwell a 1984, on anomena aquesta forma bàsica de comunicació  “neollengua”. Avui, aquesta nova llengua queda reflectida en un anglès que tothom ha de parlar per comunicar-se en el món globalitzat: el “Globish” que situa el parlant en una utilització molt bàsica de les paraules i dels recursos gramaticals. Resulta que ja no cal pensar amb profunditat: només cal respondre el més ràpid possible, de manera reactiva. Pensar sempre ha estat perillós i quan menys penses, més vulnerable ets davant d’aquells que et volen dominar, controlar i manipular.

 

La segona idea és d'un altre dels referents culturals humans que, igual que la comunicació parlada, és modificat pel sistema: la música. Aquest fenomen el descriu molt bé Aldous Huxley a Un món feliç, on cadascú, quan vol escoltar música, només ha de demanar el tipus de música que vol escoltar a partir de les sensacions que vol experimentar en aquell moment, i un editor algorítmic li produirà la música que li generarà aquestes sensacions. Aquesta idea d’una música cada vegada menys complexa, feta amb automatismes i estructures repetitives que enganxen, però que no diuen res, sense autoria i controlada per les grans distribuïdores, s’acompanya d’una estranya desaparició generalitzada del rock i d’altres gèneres en tots els mitjans de masses (sorpresa). Es tracta de dominar el discurs comunicatiu mitjançant una mena de liquidació del fet musical popular.

 

Ho il·lustro amb una foto feta amb el mòbil durant la jornada-espectacle Mutare Plenària: «Cultura i intel·ligència artificial. Noves oportunitats per als drets culturals».

 

Va ser un moment musical algorítmic a la jornada. És Nicholas Evans, Doctorand a la Universitat Pompeu Fabra dins del Music Technology Group amb la seva recerca en aplicacions creatives de la generació rítmica simbòlica. Al seu costat, Nara is neus, amb “Déjà vu”, en què una IA transforma música en directe per explorar la memòria musical i la creativitat, combinant elements de diversos subgèneres per crear una sonoritat pròpia i captivadora, que es caracteritza per mètriques complexes, melodies evocadores, paisatges sonors immersius i textures ambientals que desperten una àmplia gamma d’emocions. (resum del text de la web Mutare plenària)

Ja tenim doncs dues idees, La parla i la música, anem ara per la imatge fotogràfica, però em centraré en el que fa vint-i-cinc anys que m'ocupa que és la fotografia documental i el fotoperiodisme. Ah!   En el sistema simbòlic, és a dir, en la representació d’una idea de manera que pugui ser percebuda per algun dels sentits, la fotografia fa temps que és objecte d’un intent d’aniquilació per part de l’anomenada postfotografia o postveritat. Ara, associada a la IA, s’ha d’entendre com un mecanisme del neoliberalisme que pretén eliminar la idea de la imatge fotogràfica lliure, produïda com a testimoni per professionals autors d’imatges de la realitat del que passa al nostre voltant, per substituir-la per imatges generades per algoritmes. Aquestes imatges segueixen formes publicitàries que absorbeixen i desactiven altres llenguatges, reforçant simbòlicament el sistema liberal capitalista de consum, així com la manipulació, l’engany i la propaganda dels nous amos del món: els oligarques tecnològics.   El nostre món de la fotografia de testimoniatge i descriptiva  intenta per sobreviure, per falta de recursos i de plataformes de distribució, buscar-se la vida en el món de l’art. Aquest, al seu torn, per trobar també nous canals també de supervivència, utilitza i absorbeix altres llenguatges com el nostre, però d’una manera poc transformadora i més aviat inert, individualista i sense profunditat. Això produeix imatges des de l’estètica que serveixen per moure’s en circuits minoritaris i elitistes, i que queden fora de la lògica comunicativa del sistema simbòlic, justament perquè no comuniquen res.   Amb això li hem de sumar la fusió del nostre cervell que ens produeix l'artefacte mòbil que a totes hores i sobretot en els moments que necessitaríem simplement "no fer res" per recarregar la nostra imaginació i el nostre interior creatiu, ens bombardeja amb un continu infinit d'imatges que són creades per ser consumides en 4 segons i desfan la nostra capacitat de concentració, de veure continguts llargs per unes injeccions de dopamina que ens converteixen en ionquis del consum d'imatges de dubtosa procedència, qualitat i contingut...   En resum, estem perdent i no ho hauríem de perdre l'hàbit de veure i produir imatges complexes, per la seva producció acurada, i la seva visualització conscient, en benefici d'un sistema de recompensa immediata que ens destrueix el cervell com si fos una pasta uniforme de color vermell que ens surt de les orelles i ens cau sobre el espatlles i tot el cos.   Si has arribat fins aquí, enhorabona, encara ets un ésser pensant i el teu mòbil no et domina. O potser sí? mireu aquest exemple:

Aquí tenim una imatge complexa que, si l’estudiem des de la perspectiva de la semiòtica de la imatge (l’estudi de com els elements visuals, signes, colors,formes, composició, construeixen significats i comuniquen missatges) revela diversos nivells de lectura. En aquest cas n’hi ha fins a tres, que només una contemplació realitzada amb calma i concentració, i no simplement davant d’una pantalla retroil·luminada, ens pot desvetllar. Ho veiem o no ho veiem? Potser sí, però és possible que no siguem conscients del que estem veient. Aquesta és la capacitat que estem perdent amb la simplificació de la comunicació i la “fusió” dels nostres cervells.

 

Primer nivell: descriptiu. La imatge és una crítica al turisme massiu a Barcelona. Es veu una dona d’esquena, amb la pell vermella per una sobreexposició al sol. Al seu costat, files de postals indiquen que el lloc és turístic i situen clarament la ciutat.

 

Segon nivell: metàfora visual. La idea de massificació es transmet a través de la quantitat d’elements que formen el vestit i les postals, creant una sensació de multitud i saturació.

 

Tercer nivell: geomètric. L’estampat del vestit està format per triangles, que alhora s’inscriuen dins d’un triangle més gran format pel vestit. Aquest conté un altre triangle, que és l’esquena de la dona, i més amunt d’aquest s’hi situa un altre triangle, el cap emmarcat per la llum. Aquesta repetició i encaix de formes genera un ordre geomètric que aporta profunditat i harmonia visual.

 

De Tourist Walk, La Rambla de Barcelona (2013). En aquest treball vaig utilitzar multitud de recursos visuals per descriure i portar a l'espectador cap al seu autoqüestionament personal sobre el turisme.

 

Aqui podeu veure el treball, però penseu que esta fet per ser vist en format llibre. https://marcjavierre.com/portfolio/uncategorized/tourist-walk

Sobre los niveles de lectura de la imagen y el fusión de los cerebros.

Primero que nada, gracias a todos por vuestro apoyo, por los comentarios, por la compra de libros; como siempre, gracias.

 

Este texto es un pequeño resumen de algunas de la multitud de ideas acumuladas a lo largo del tiempo sobre la evolución de la comunicación foto- periodística y del documental fotográfico, desde la perspectiva de su función social. Lo escribo ahora en un momento en que las redes, el móvil y los mass media han logrado intoxicar absolutamente la vida de los seres humanos a niveles impensables hace apenas unos años. De hecho, hasta la pandemia, que fue un gran laboratorio de control humano que nos tragamos sin poder hacer nada, gracias a los mecanismos de miedo que se utilizaron.

 

Primero comenzaría con la idea de la simplificación del lenguaje y de las palabras. Es importante ver cómo esta simplificación del lenguaje lleva a una mayor posibilidad de manipulación, ya que las palabras no solo tienen un significado, sino que también expresan ideas. Si simplificamos el lenguaje, perdemos ideas, y este se vuelve más publicitario, más manipulable y más intoxicable. Esto lo describe perfectamente Orwell en *1984*, donde llama a esta forma básica de comunicación “neolengua”. Esta nueva lengua se refleja en un inglés que todos debemos hablar para comunicarnos en el mundo globalizado: el “Globish”, que sitúa al hablante en un uso muy básico de las palabras y de los recursos gramaticales. Así resulta que ya no hace falta pensar en profundidad: solo hay que responder lo más rápido posible, de manera reactiva. Pensar siempre ha sido peligroso, y cuanto menos piensas, más vulnerable eres ante aquellos que quieren dominarte, controlarte y manipularte.

 

La segunda idea se refiere a otro de los referentes culturales humanos que, al igual que la comunicación hablada, es modificado por el sistema: la música. Este fenómeno lo describe muy bien Aldous Huxley en Un mundo feliz, donde cada persona, cuando quiere escuchar música, solo tiene que pedir el tipo de música que desea experimentar según las sensaciones que quiere sentir en ese momento, y un editor algorítmico le producirá la música que le generará esas sensaciones. Esta idea de una música cada vez menos compleja, hecha con automatismos y estructuras repetitivas que enganchan pero que no dicen nada, sin autoría y controlada por las grandes distribuidoras, se acompaña de una extraña desaparición generalizada del rock y de otros géneros en todos los medios de masas (sorpresa). Se trata de dominar el discurso comunicativo mediante una especie de liquidación del hecho musical popular.

 

Lo ilustro con una foto hecha con el móvil durante la jornada-espectáculo Mutare Plenària: “Cultura e inteligencia artificial. Nuevas oportunidades para los derechos culturales”.

Fue un momento musical algorítmico durante la jornada. Es Nicholas Evans, doctorando en la Universitat Pompeu Fabra dentro del Music Technology Group, con su investigación en aplicaciones creativas de la generación rítmica simbólica. A su lado, Nara Is Neus, con “Déjà vu”, en la que una IA transforma música en directo para explorar la memoria musical y la creatividad, combinando elementos de diversos subgéneros para crear una sonoridad propia y cautivadora, caracterizada por métricas complejas, melodías evocadoras, paisajes sonoros inmersivos y texturas ambientales que despiertan una amplia gama de emociones. (Resumen del texto de la web Mutare Plenària)

 

Ya tenemos, pues, dos ideas: la palabra y la música. Ahora pasemos a la imagen fotográfica, aunque me centraré en lo que desde hace veinticinco años me ocupa, que es la fotografía documental y el fotoperiodismo. ¡Ah!

 

En el sistema simbólico (la representación de una idea de manera que pueda ser percibida por alguno de los sentidos) la fotografía lleva tiempo siendo objeto de un intento de aniquilación por parte de la llamada postfotografía o postverdad. Ahora, asociada a la IA, debe entenderse como un mecanismo del neoliberalismo que pretende eliminar la idea de la imagen fotográfica libre, producida como testimonio por profesionales autores de imágenes de la realidad que nos rodea, para sustituirla por imágenes generadas por algoritmos. Estas imágenes siguen formas publicitarias que absorben y desactivan otros lenguajes, reforzando simbólicamente el sistema liberal capitalista de consumo, así como la manipulación, el engaño y la propaganda de los nuevos dueños del mundo: los oligarcas tecnológicos.

 

Nuestro mundo de la fotografía de testimonio y descriptiva intenta, para sobrevivir, por falta de recursos y de plataformas de distribución, buscarse la vida en el mundo del arte. Este, a su vez, para encontrar también nuevos canales de supervivencia, utiliza y absorbe otros lenguajes como el nuestro, pero de una manera poco transformadora y más bien inerte, individualista y sin profundidad. Esto produce imágenes desde la estética que sirven para moverse en circuitos minoritarios y elitistas, y que quedan fuera de la lógica comunicativa del sistema simbólico, precisamente porque no comunican nada.

A esto hay que sumarle la fusión del cerebro que nos provoca el artefacto móvil, que a todas horas y sobre todo en los momentos en que necesitaríamos simplemente “no hacer nada” para recargar nuestra imaginación y nuestro interior creativo, nos bombardea con un flujo continuo e infinito de imágenes creadas para ser consumidas en 4 segundos y que destruyen nuestra capacidad de concentración, de ver contenidos largos, a cambio de inyecciones de dopamina que nos convierten en adictos al consumo de imágenes de dudosa procedencia, calidad y contenido…

 

En resumen, estamos perdiendo y no deberíamos perder, el hábito de ver y producir imágenes complejas por su producción cuidada y su visualización consciente, en beneficio de un sistema de recompensa inmediata que nos destruye el cerebro como si fuera una pasta uniforme de color rojo que nos sale por los oídos y cae sobre los hombros y todo el cuerpo.

 

Si has llegado hasta aquí, enhorabuena, todavía eres un ser pensante y tu móvil no te domina. ¿O quizá sí? Mirad este ejemplo:

Aquí tenemos una imagen compleja que, si la estudiamos desde la perspectiva de la semiología de la imagen (el estudio de cómo los elementos visuales, signos, colores, formas, composición, construyen significados y comunican mensajes), revela diversos niveles de lectura. En este caso hay hasta tres, que solo una contemplación realizada con calma y concentración y no simplemente frente a una pantalla retroiluminada se pueden desvelar. ¿Lo vemos o no lo vemos? Quizá sí, pero es posible que no seamos conscientes de lo que estamos viendo. Esta es la capacidad que estamos perdiendo con la simplificación de la comunicación y la “fusión” de nuestros cerebros.

 

Primer nivel: descriptivo. La imagen es una crítica al turismo masivo en Barcelona. Se ve a una mujer de espaldas, con la piel roja por una sobreexposición al sol. A su lado, filas de postales indican que el lugar es turístico y sitúan claramente la ciudad.

 

Segundo nivel: metáfora visual. La idea de masificación se transmite a través de la cantidad de elementos que forman el vestido y las postales, creando una sensación de multitud y saturación.

 

Tercer nivel: geométrico. El estampado del vestido está formado por triángulos, que a su vez se inscriben dentro de un triángulo mayor formado por el propio vestido. Este contiene otro triángulo, que es la espalda de la mujer, y más arriba de este se encuentra otro triángulo: la cabeza enmarcada por la luz. Esta repetición y encaje de formas genera un orden geométrico que aporta profundidad y armonía visual.

 

De Tourist Walk, La Rambla de Barcelona (2013). En este trabajo utilicé multitud de recursos visuales para describir y conducir al espectador hacia su auto-cuestionamiento personal sobre el turismo.

 

Aquí podéis ver el trabajo, pero tened en cuenta que está pensado para ser visto en formato libro: https://marcjavierre.com/portfolio/uncategorized/tourist-walk