A finals del 2019 vaig visitar la seu central de la Stasi a Berlín. Fa molt de temps que és un colpidor museu sobre el control i la repressió de la població durant la guerra freda. Penso en això, perquè aquests dies he estat treballant a la presó Model de Barcelona, que fa set anys que és tancada. Vaig entrar el 2008 per fer un reportatge i ja havia entrat fa uns anys ja tancada. Em va semblar i em sembla un lloc funest. Però no havia vist el "procés de transformació" en el que està en aquests moments. Sota el meu parer un lloc com la "Modelo" és un lloc de memòria històrica, de recolliment i d'entendre el passat per no repetir-ho i em provoca un enorme respecte per tot el sofriment que representa, pels represaliats, pels familiars, per totes les persones que van patir la repressió durant més de cent anys.
Però la Barcelona parc temàtic s'ha apropiat de l'espai. El pati d'ingrés, on millers de familiars de presos van passar angoixa, por, i jo que sé que més, és ara el pati de l'escola del costat, els nens i nenes corren i criden davant de l'estafeta de paqueteria on van matar a Salvador Puig Antich. Els Castellers de l'esquerre de l'eixample també utilitzen l'espai per fer els seus assaigs aliens a qualsevol cosa que no siguin ells mateixos. L'individualisme egoista portat a un espai de memòria. Em va fer recordar els selfies d'Auschwitz. Quina inconsciència, quina vergonya i falta de respecte que ens condemna, mai millor dit, a repetir el passat, des de la més absoluta falta de perspectiva del present que vivim, submergits en el nostre individualisme egoista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada